Que asco la tecnología a veces, que tenía escrita la entrada y se ha quedado colgado esto.
Lo que estaba contando es que estoy escuchando Radiohead, antes Julieta Venegas y me relajan bastante. But I'm a creeeeeeeep What on hell I'm doing here????
Hoy es un día un poco de bajón la verdad. Realmente os confieso algo: llevo largo rato así. Hace tiempo una amiga me dijo que hacía tiempo me veía como tristona. Aunque en días superfeliz, la verdad. No sé, soy un poco veleta, un poco inestable, qué le vamos a hacer.
Soy muy optimista eh, que conste pero conmigo misma y con el rumbo que está tomando mi vida no. Ya, sé que debería estar supercontenta... (ahora escucho Plug in Baby de Muse) porque ahora me han hecho fija en Isdin, porque tengo una casa en alquiler, porque tengo un novio encantador...
Este año celebré mi cumple en Galicia, en casa de Jose, y aunque fue distinto me gustó.
Por eso digo que este año es bastante decisivo (ahora Coldplay) y sigo sintiendo que algo falla.
aún no he despegado del nido y no sé si será mi subsconciente... sí, tengo miedo. Miedo a tomar decisiones. Soy joven lo sé pero no tanto. Ya soy adulta aunque ahora la Caixa me permita ser joven aún teniendo 30. (como le puso Apple a su hija?)
Sé que todas las decisiones que tome me encarrilarán cada vez más a un camino. ¿pero yo que sé? Es como cuando te hacían escoger la carrera que debías estudiar con 18 años.¡Pero si yo aún sigo pensando qué carrera coger!
¿A veces os sentís solos? ¿Incomprendidos?
Es que últimamente me siento como cuando eres adolescente, porque todo es un muro infranqueable, porque no me siento realizada profesionalmente, porque me gustaría ser más decidida y segura. (ostia, Talk es del 99!!!!)
Porque nunca me he gustado y nunca me he aceptado como soy. Qué tonta! Porque nunca he bailado el lago de los cisnes en el lago de los cisnes!!!!
Eso no puede ser, por lo menos voy a cantar la canción de Kiss, que coño!
Lo único que tengo ganas es de coger la puerta y salir corriendo
3 comentarios:
Ei guapetona, bufff... con la de tiempo que no entro en tu blog y va y me encuentro con esto. Jo crec que és normal que et sentis una mica depre i superada, però es que estàs prenent moltes decisions en poc temps: pis, feina, canvi de vida... no les has anat triant poc a poc, sinó que t'han vingut tot de cop, i si per alguna et sents insegura i d'altres com la feina, ja saps que no és la feina de la teva vida, doncs... todo se junta.
Però tu ¡¡¡¡ànims!!! que tu puedes con esto y mucho más!!!! No estiguis depres, pensa que comences una nova vida i que tot i les pors, t'aportaran moltissimes coses bones: fas un canvi d'aires, te'n vas a viure amb el Jose, et fas independent, ara si que prens realment tu les decisions, i tot això pot fer por, però també és positiu. Què és el pitjor que et pot passar? Que alguna cosa no et vagi bé? Doncs res o lluites pk et surti bé o n'hagafas una altre. Que Isdin no es la feina de la teva vida. Apofita que t'han fet fixa per ara començar al piset, però no et tanquis portes, i més sabent que és alguna cosa que no vols per tota la vida. Treballa aquí però busca altres formes de realitzar-te i mira altres feines, que t'hagin fet fixa és lo de menys, i mira, el que hagis començat a fer fires ja és una petita sortida i ja demostres que no et conformesm i els cursets que fas... nada, nada, que et conec de fa molts anys (jajjaja des de que nací) i tots passem per époques més baixes, però fins ara te n'has anat sortint de tot i prou bé em sembla, així que ara també ho faràs.
Tu pensa en la part positiva que t'espera de tot plegat, i el que no t'agradi ja ho aniràs canviant. No s'ha de fer tot en un dia, pensa que sempre ets a temps per rectificar i que segur que tot sortirà bé. No deixis que les pors actuïn per tu i fes les coses quan més aviat millor. Al final res és tan difícil com sembla.
Un petó i una abraçada ben forta. Vaya parrafón que t'he fotut :P
Jorg.
hola. he entrat, he llegit -no està malament, oi?- i he pensat que t'entenc -crec-.
crec que passo per una situació semblant.
com que no sé si és convenient que digui res prefereixo limitar-ho a un sentiment de solidaritat.
només comento una cosa que m'ha cridat l'atenció: "que consti que sóc optimista", has dit.
ei, no "has" de ser res, crec. ets com ets, no? no poso en dubte que siguis optimista, només comento l'expressió.
a mi no m'agrada com sóc, si et serveix. si tinc algun model de com hauria de ser, m'hi assemblo com un ou a una castanya.
però està bé fer el que vols, no el que se suposa que has de voler.. no sé.
Ei hola! No et preocupis, a tots ens costa adaptarnos als canvis, sempre fan certa por. Tot el que provoca incertesa fa por. Jo personalment tinc la sensació d'haver començat el 2008 de forma bastant desastrosa i a més estic en un moment de canvis, idees i projectes que em provoquen bastanta por però que al mateix temps són necessaris i en principi han de ser positius.
Hem de fer el cor fort, dia a dia ens enfrontem a coses que aconseguim superar i si mirem enrera segur que hem tirat endavant coses que ens semblaven insalvables. A més pensa que tot i que les decisións i els moviments els fem nosaltres mateixos, al nostre voltant tenim gent que ens dona suport i ens anima, i que fa que ens sentim menys sols a l'hora de caminar per la nostra vida.
Enfi, que tu no pateixis que segur que ho estàs fent molt bé. Molts ànims, salut i sort!
Publicar un comentario