Ja ha passat un any...i una mica mes

Doncs si, ja ha passat una mica mes d'un any. Com ha passat de rapid!
Ja fa mes d'un any q no et veig ni escolto la teva veu, ni veig les teves mans...
Ja no escolto com rundines per tonteries, ni m'expliques les teves histories que m'encantava sentir. Ni com feies els gestos amb les mans per explicar-ho, ni les teves cares de pallasso, ni tampoc veig el teu llapis darrera l'orella mentre feies alguna de les teves obres, com el bagul q tinc aqui al meu canto...
Mai et vaig dir q t'estimava. Tu a mi tampoc. Ves per on, mai hagues dit q t'enyoraria tant i q t'estimava tant. Mai hagues dit q de tant en tant, a l'hora d'enrecordar-me de tu per qualsevol tonteria, ploraria... en sentir la canço per acomiadar-nos de tu, en pensar en alguna de les ximpleries q deies, inclus en les vegades q em vas fer enrabiar.
M'enrecordo de la mona q em vas portar un dia d'amagat tot i q no et corresponia a tu portar-me-la. No t'imagines quina il·lusio em va fer!
M'enrecordo de la passejada per Blanes amb la iaia amb el teu bigoti blanc de "puro capricho".
I de les teves celles i de les teves patilles... pero sobretot del teu somriure.
I de la teva ma l'ultim dia amb la qual ens vem dir mes coses de les que mai ens vem dir amb paraules.
Feia temps volia escriure't alguna cosa, aixi de tonteta, per dir-te q t'enyoro mes del q em pensava i q t'estimo mes del q creïa. Ves per on!
I aqui em tens com una pamfila, amb el mocador a la ma.
Sentint, de tant en tant, el tacte rugos de la teva ma d'aquell dia i la teva mirada a la memoria.
Un peto ben fort...